30 de març de 2009

És el català, estúpid!


Viure per veure
Marta Alòs
Escriptora

Suposo que a aquestes alçades deColor del textol camí tothom ha pogut comprovar que l'estupidesa humana és il·limitada. Tanmateix, crec que molts em donaríeu la raó si afirmo que, contra Catalunya i contra tot allò que fa tuf a catalanitat -llengua, cultura i país-, s'hi ha apuntat un bon nombre d'aquests que denoten molt poc enteniment. La setmana passada, l'Institut de Lexicografia de la Real Academia Española (RAE) va manifestar la seva voluntat d'estudiar la denominació de chapurreau per a les modalitats lingüístiques de la zona oriental de l'Aragó, la Franja de Ponent. Com acostuma a passar, aquesta "voluntat" ve avalada per una petició de la Plataforma No Hablamos Catalán (sic). Però és que la innocent petició d'aquesta plataforma reclama també que, en la definició del verb castellà chapurrerar, s'hi reculli una nova accepció que sigui "hablar el chapurreado (sic)". El president de la plataforma anticatalana, Lorenzo Pastor, ho va defensar tot dient que aquest era un pas més per a la dignificació de les modalitats lingüístiques que es parlen a l'Aragó! Tot i que dar-rere d'aquestes peticions s'hi amaga una perversitat que és tan clara que enlluerna, l'argument que fa servir per defensar-la és tan poc intel·ligent que seria bo aconsellar-li que llegís les instruccions que, després del Decret de Nova Planta, es van adreçar als corregidors castellans enviats a Catalunya amb l'objectiu de difondre la llengua castellana: "Para que se logre el efecto, sin que se note el cuidado". Perquè demanar una accepció en un verb que defineix chapurrear com "parlar amb dificultat i sense correcció una llengua" és un argument que només poden defensar aquells que salivegen anticatalanisme. Al llibre El debat del català a l'Aragó. 1983-1987 (Edicions del Migdia. La gabella, 1990), José Ramón Bada Panillo ja ens descobreix que s'hi amaga dar-rere d'aquest nou intent d'eliminació d'una llengua. La denominació de xapurreau que es dóna al català denota, d'una banda, el menyspreu amb què es considera i, d'altra, l'emmascarament ideològic del qual és objecte per no voler reconèixer que és la mateixa llengua del Tirant lo Blanch, de Ramon Llull, Verdaguer o del mossèn de Maella, Guillem Nicolau, el qual traduí al català les Epístoles d'Ovidi. I aquesta és la realitat de nord a sud, des de l'Aneto i les Paüls fins als Ports de Beseit i Aiguaviva, a la província de Terol.