13 de juliol de 2012

La Vanguardia. Antoni Puigverd: llengües que irritem

La Vanguardia. 22/06/2012 -
Sobre l'intent de genocidi cultural que descriu Laín, Espanya no ha ni tan sols esbossat una autocrítica
 

Una gran majoria d'espanyols consideren positiu allò que una minoria percep com una barbaritat: convertir les dues llengües romàniques pròpies del territori de l'Aragó -l'aragonès i el català- en una barreja confusa de dialectes sense nom i gairebé sense drets. I és que, a la immensa majoria d'espanyols els sembla natural, bo i convenient reduir el panorama de les llengües peninsulars i afavorir el darwinisme lingüístic. A Espanya, des de fa segles, els ciutadans de famílies de matriu castellana tendeixen a considerar insuportable la simple existència d'una altra llengua que no sigui la pròpia. En tota mena de règims, amb més o menys desvergonyiment, s'ha transmès la idea que només existeix a Espanya una llengua digna d'aquest nom: la castellana, espanyola per antonomàsia. La resta, no serien sinó vestigis, antiguitats, chapurreaos, dialectes o reinvencions maquinades pels nacionalismes anomenats perifèrics. Qualsevol pretensió de normalitat social i cultural d'una llengua que no sigui el castellà és percebuda com una estupidesa, una mania, una presa de pèl, una ofensa als castellanoparlants, un atac a Espanya. El mite és antic, però es renova a cada generació. Francesc-Marc Álvaro cita, en el seu últim llibre, una entrevista de Baltasar Porcel a Laín Entralgo (jove falangista de primera hora i dissident després: savi sembrador de concòrdia en l'aspre erm del franquisme). Laín hi explica amb claredat que un dels objectius, si no el primer, de l'alçament de Franco era exterminar la cultura catalana. Sobre aquest intent de genocidi cultural, l'Espanya democràtica i intel·lectual mai no ha ni tan sols esbossat una autocrítica. Al contrari, en un abús argumental indigne de qui el fa servir, s'ha repetit mil vegades que una llei d'immersió escolar (discutible, però democràtica) equival a aquell genocidi cultural.

Si, al marge d'heroiques excepcions, la majoria d'intel·lectuals o callen o admeten la caricaturització política i cultural de les altres llengües, no pot estranyar que, en temps de crisi, el PP procuri emmascarar la llengua que, a totes les facultats de Romàniques del món, s'anomena català. Ho prova a les Balears i a l'Aragó, com anys enrere a València. Si el propòsit és convertir-la en dialecte irrellevant, un pas imprescindible és fragmentar-la i despullar-la de tot vernís acadèmic i filològic. Per descomptat: el catalanisme ha fallat molt en la seva estratègia de veïnatge amb l'Aragó (aigua, obres sacres i Jocs Olímpics d'hivern podrien haver-se defensat a Catalunya de manera solidària i mutual amb l'Aragó). D'altra banda, la identificació política de la llengua amb el pancatalanisme és una formidable fàbrica de guanyar enemics. Però aquests errors, essent importants, no són la causa del problema, sinó mostres imperdonables de falta d'intel·ligència veïnal.

L'obsessió per la uniformitat i l'homogeneïtat fou el gran mal del segle XX. Sembla que el PP hi festegi. Està buscant un boc expiatori per descarregar l'insuportable pes de la crisi?