16 d’octubre de 2012

El País.Quadern: Alfons el Vell, el gran pretendent

A: El País.Quadern

Alfons el Vell, el gran pretendent

Gandia, Dénia i la Ribagorça recorden Alfons d’Aragó i Foix en el 600 aniversari de la seua mort i del Compromís de Casp


Monestir de Sant Jeroni de Cotalba construït per Alfons el Vell. / NATXO FRANCÉS
Hi ha protagonistes i episodis històrics que desperten l’interés com més temps passa. La memòria col·lectiva i la creació de mites i identitats són selectives i també atzaroses. Per què en recordem més alguns que no altres?
Alfons d’Aragó i Foix (València? 1332-Gandia, 1412) ha travessat la història com l’etern actor secundari que espera obtenir el paper de protagonista. Conegut també pels sobrenoms d’Alfons de Villena, de Ribagorça, de Dénia, de Gandia o el Vell (per distingir-lo del fill, Alfons el Jove), fou una figura clau en les relacions entre les corones de Castella i Aragó en la segona meitat del segle xiv i candidat a rei en el Compromís de Casp.

Interior del monestir de Sant Jeroni de Cotalba. / NATXO FRANCÉS
Enguany, amb motiu del 600 aniversari de la seua mort, als territoris on va deixar més empremta s’han programat diversos actes: conferències a la Ribagorça, xarrades i una mostra gastronòmica de l’època a Dénia i, a Gandia, una exposició i altres activitats divulgatives organitzades pel centre d’estudis comarcals que du el seu nom, Alfons el Vell.
La relació del seu llinatge és tan llarga com els títols i les possessions territorials: nét, nebot, cosí i oncle de reis, Alfons fou comte de Ribagorça i Dénia, marqués de Villena, duc de Gandia i primer conestable de Castella.
Sense la figura d’Alfons, sense les seues decisions i ambicions personals, no s’entendrien algunes fites crucials, com la victòria d’Enric de Trastàmara en la primera guerra civil de Castella (1366-1369) ni, potser, l’entrada posterior d’aquesta dinastia castellana en la Corona d’Aragó el 1412, per substitució de la casa reial de Barcelona. Perquè fou Alfons qui, en contra de l’opinió dels seus, va donar suport militar i econòmic al Trastàmara i l’ajudà a engrandir-se.
Sense Alfons tampoc no s’entendria, per exemple, la consolidació de Gandia com a ciutat i cap d’un ducat ben extens que un segle després compraria el papa valencià Alexandre VI (Roderic de Borja). Ni, tampoc, que Gandia es convertira en nucli original de dues de les figures principals del segle d’or valencià, el poeta Ausiàs March i Joanot Martorell, l’autor del Tirant lo Blanc. A més, era avi del literat Enric de Villena, el Nigromant, i besavi de sor Isabel de Villena.
No s’ha trobat cap imatge d’aquest gran cavaller feudal. Només romanen alguns documents i les pedres dels edificis que va construir. A banda d’alguns monuments com el monestir de Sant Jeroni de Cotalba (on foren soterrats el pare i les dones d’Ausiàs March), sens dubte es pot intuir la seua intervenció en castells com els de Dénia, Villena, Benavarri, Alarcón o Cofrents.

Monestir de Sant Jeroni de Cotalba. / NATXO FRANCÉS
El 1410 va intentar obtenir el títol més important, el de rei, en morir el seu nebot Martí l’Humà sense descendència. Però, finalment, vell i malalt (tenia 78 anys), va renunciar a les seues pretensions. Morí el 1412, tres mesos abans que el Compromís de Casp coronara Ferran d’Antequera, de la dinastia dels Trastàmara a què havia ajudat i amb què es va emparentar.
Sols des de l’àmbit local se l’ha estudiat a fons, primer de tot a Villena i després a la resta dels seus territoris. A la biografia publicada el 1999 per Jaume Castillo (Alfons el Vell, duc reial de Gandia), que ens va descobrir un personatge absolutament fascinant i de trets èpics, s’hi han sumat més obres, com la magnífica La taula del senyor duc. Alimentació, gastronomia i etiqueta a la cort dels ducs reials de Gandia, de Juan Vicente Garcia Marsilla, amb què es pot reconstruir la vida quotidiana a les corts medievals europees. Com diu el seu biògraf, Alfons el Vell s’ho mereixia.